dimecres, 25 de desembre de 2013

NADAL

Si aquesta nit sents una remor estranya

que, no saps com, t’obliga a mirar el cel,

i enyores gust de mel

i tens desig d’una pau que no enganya…

és que a través dels aires de la nit

t’arriba aquell ressò de l’Establia,

de quan l’Infant naixia

i s’elevava un càntic d’infinit.

Si ja no saps sentir-te pastoret,

ni aturar-te a entendre el bell missatge,

almenys tingues coratge

de seguir el teu camí amb el cor net.


Joana Raspall

divendres, 20 de desembre de 2013

EL NOM DE NADAL

  BON NADAL I MILLOR ANY NOU 2014



Sota el nom de Nadal sento una cosa
que jo no sé ben bé, com l’he de dir.
Em fa pensar en una terra nova
on pau i amor no paren de florir…
I tant se val, si va sorgir l’estel
i assenyala la ruta
a tres reis d’Orient, creuant el cel…
I tant se val,
saber si eren gaires els pastors
duent formatge i mel a l’Establia…
I tant se val,
veure que pengen riques lluentors
aquí i allà, en mostra d'alegria...
Sento que hi ha una cosa gran, al fons de tot.
Per definir-la no trobo cap mot!
Deu ser una força que aconseguiria
que no hi hagi a la terra,
cap país sense amor
ni cap llar sense pa!
El dolç nom de Nadal ens dóna pistes…
Si la força existeix,
l’hem de trobar!

Joana Raspall
.

dimarts, 17 de desembre de 2013

DONA I OCELL


Entre els anys 1940 i 1941 Joan Miró es va sentir atret pel cel i va començar a pintar 23 petites obres, amb el títol genèric de constel·lacions.
Per ell les estrelles feien referència al mon celestial, els personatges simbolitzaven la terra i els ocells eren la unió de tots dos.
Els seus dibuixos a partir del 1960 eren inspirats per la terra, el cel, els ocells i la dona.
Una de les escultures més interessants fou Dona i Ocell.
A mi aquesta imatge em dona un sentiment de repòs representat per la seva quietud i rigidesa . La dona mironiana representa tot l'univers. La seva feminitat es reflexa amb la incisió en negre sobre el cos de l'escultura, amb una vulva gegant. El barret obert, explora l'infinit de la creació. L'ocell m'apropa al firmament: el sol, la lluna, les estrelles... Contemplo els seus colors vius: en el vermell hi trobo el foc de l'amor, el blau te per mi un encant de cel, el gris marró del fons amb parla de la terra, el groc em referma la humanitat, oh! i el verd que reflexa l'estany, m'omple de guspires de vida!

Rosa,  

divendres, 6 de desembre de 2013

POEMA DEN MIQUEL MARTÍ I POL

Si no podem mestrejar els anys per fer-ne
tot d’enfilalls de llum meravellada,
ni ens és donat deturar el temps i creure
que l’horitzó sempre ens serà propici,
pensem almenys la vida com un àmbit
de claredats possibles, i vivim-la
tan plenament que per força desvetlli
ressons inesperats i manifesti
tota la seva insòlita tendresa.
D’aquest espai misteriós i dúctil
com una mà d’infant o com un repte
tots en som responsables, i ja és hora
d’assumir-ne l’esforç i la bellesa
posant a prova sense cap recança
les mans, la voluntat i la mirada,
fent vibrar el gest amb tot el determini,
sentint-nos desimbolts i solidaris.
Així, desitjos, il·lusions i somnis
no ens llevaran el son ni l’esperança,
i així pel mar tan íntim del silenci,
lluny d’aldarulls i crides i proclames,
assolirem la plàcida harmonia
d’aquells que saben veure’s i estimar-se
no en el seu goig, sinó en el goig dels altres.
Miquel Martí i Pol


DIA MUNDIAL DEL VOLUNTARIAT

Ahir dijous dia 5 de desembre,vam celebrar el dia mundial del Voluntariat, en el Centre de Dia Anna Ribot, organitzat pel grup que regenta el Centre.
Va ser un acte emotiu i festiu acompanyats dels usuaris, personal directiu i cuidadors, membres del patronat de la fundació, serveis socials de l'ajuntament i els voluntaris.
La Sandra que dirigeix el nostre grup va explicar els motius i activitats que és porten a terme.
Es va llegir un poema de l'enyorat Miquel Martí i Pol, molt ric de contingut i afalagador pels que tenim la inquietud de estar solidàriament prop dels que necessiten.
Una voluntària que ja hi porta molts anys, va escriure i llegir una vivència seva, i una de les noves
en nom de totes i tots, va fer una dedicatòria als avis i avies i a tot el personal que cuida d'ells.
Ens van obsequiar amb la felicitació de Nadal i uns braçalets, que era treball dels nostres bons amics àvies i avis.
Vam acabar la festa compartint xocolate i xurros obsequi del centre, i uns pastissos que va elaborar una voluntària.
Moltes gràcies en nom del grup!
Rosa



diumenge, 17 de novembre de 2013

NOIA REIVINDICATIVA

Una nena, una mestra i un llibre, poden canviar el món!
El meu pare diu a tots els pares del món que les noies són un tresor!
Així parlava la jove Malala en el programa “Trenta minuts” de diumenge.
Els talibans la volien matar quan de petita reivindicava la ensenyança a l'escola per les nenes a una emissora de radio. La van disparar i va estar a les portes de la mort.
Tenien prohibit a les dones anar a comprar al mercat i a les nenes assistir a l'escola.
Ara viu amb la família a Birmingam, Anglaterra. El seu pare és un activista dels drets civils.
Ella te ganes de tornar al seu país, diu que potser per integrar-se a la política, però creu que ha d'estudiar molt i estar ben preparada per seguir reivindicant el dret de l'escola per les nenes.
Beneïdes siguin les persones tant valentes, que treballen pels drets humans i en especial per la igualtat de les dones!
Rosa


VIVËNCIES

Vivències.
Ahir anaven de visita mèdica a Barcelona amb el tren. Al pujar a l'estació de Pallejà, ens vam dirigir al departament del vagó destinat a les persones grans. Estava ocupat peu una noia, un noi jove i una senyora que portava una nena de cinc anys a la falda; el quart seient hi havia bosses d'aquesta senyora. Vam proposar que les possés al lloc de darrera seu destinat a aquests afers. Ens va dir que havia pagat bitllet per la nena. A la fi la noia jove s'aixecà, i jo vaig asseurem. Comentava que el meu marit estava dret i vaig replicar mirant el jove que potser no em sentia; ell deixà de traficar amb el mòbil i sense moure cames contestà amb veu orgullosa que; sort que no ho sentia! A la fi es va aixecar la senyora amb la nena i les bosses, cosa que a mi em va saber força greu amb el tren en marxa per cedir el lloc al meu marit. A sant Vicenç va pujar un senyor gran que anava un xic coix i va dir: -es pot aixecar per favor?- a la fi reaccionà el jove i cap baix s'aixecà.
Al entrar al metro, ens van cedir el lloc ràpidament una noia i un noi estranger i al mateix ens passà quan agafàvem l'autobús per arribar al carrer Còrsega- Rambla Catalunya.
Comentàvem: És que molts dels nostres joves han perdut els valors de respecte i amor a les persones grans?
Hauran d'aprendre dels emigrants estrangers? Tant de bo els fes pensar, i fos una nova realitat!
Rosa


dissabte, 2 de novembre de 2013

AMICS TEATRE PALLEJÀ


Hola Amics i amigues de Gent Gran Pallejà!

Aquest any, continuem amb la il·lusió d' anar al teatre si és possible cada dos mesos.
Després de les llar-gas vacances d'estiu i des de el grup de Tertúlia dels divendres al Casal, tornem a organitzar el grup “ Amics Teatre Pallejà” assistint el dia 9 de Novembre al Teatre Romea per gaudir de l'obra “ Un aire de família ” Hi anirem 52 persones i ens desplaçarem amb autocar.
Vam començar el grup amb il·lusió, ja que pensem que el teatre és cultura.
La primera obra a que assistirem va ser “T'estimo, ets perfecte, ja et canviaré” la segona, “La Família Irreal “ Dues obres divertides que reflecteixen amb ironia actituds de la vida actual.
Sembla ser que a la gent gran els hi agrada més els temes divertits, dons diuen que de tristeses i preocupacions prou que n'hi ha cada dia...
Cal aclarir que vam començar desplaçant-nos amb tren i metro, dons per poques persones, no era factible el preu d'un autocar.

Actualment, tenim un llistat de 80 persones que desitgen assistir-hi de tant en tant.
Si algú més si vol apuntar, cal que vingui un divendres de 10,30 a 11 per posar-se amb contacte amb el Grup de Tertúlia que dirigeix l'assistent social Isabel Acero.
La nostra meta serà aconseguir que algun dia puguem veure plena la Sala Palàdius del nostre poble, per enriquir-nos junts amb familiars i amics de la riquesa teatral.
Rosa, 30 d'octubre de 2013



divendres, 1 de novembre de 2013

TOTS SANTS A GUIMERÀ 2010

La Teresa i el seu germà Albert, junt amb la Marta i el Pere passaran el cap de setmana a la casa pairal d'uns amics del seus pares.
Han arribat avui dissabte a les tres de la tarda. Pensen estar-s'hi fins els dilluns, diada de Tots Sants .
Deixen les feixugues motxilles a l'entrada de la casa. Descobreixen la situació de les diferents estances: la porta d'entrada al cancell és de fusta rústica, rivetejada amb taxes negres rodones, la porta interior és moderna, amb vidres de colors. A l'entrada hi ha un armari antic de color negre, també hi ha una pica on abans hi havia l'entrada del pou i una gran llar de foc.
L'estable en què fa anys hi dormien les mules, estava transformat en petit museu tot i que conserva l'abeurador. A la pallissa on es trepitjaven els raïms, hi ha una taula de vidre transparent, des de la qual es divisa el cup.
Per baixar al celler hi ha uns esglaons de pedra, que surten de la cambreta. En arribar a baix hi ha la boca del pou, uns bocois molt grans per posar-hi el vi i d'altres botes més petites.
Quan estant observant la bellesa i l'antiguitat d'aquest recinte...
Oh dissort! la llum se'ls hi apaga i cames ajudeu-me! per refer el recorregut que accedeix a l'escala, ja que a dalt també està fosc...
Després del petit incident, surten a comprar pa i coques per a berenar. També compren panellets, per la castanyada del diumenge.
Tot seguit fan camí cap a l'Església.
L'Església es d'estil gòtic i data del segle XIV. A l'altar major hi ha un retaule d'alabastre, i un sagrari policromat d'en Josep M Jujol, deixeble d'en Gaudí. També posseeix una rèplica del retaule del segle XV, d'en Ramon de Mur. L'original és conserva al Museu Episcopal de Vic.
En sortir de visitar l'església i també la torre de guaita, pugen al cementiri per interessar-se del nínxol que hi tenen els amics dels seus pares.
Buscant i mirant, el dia s'enfosqueix... D'estrelles no se'n veu cap, la lluna està en quart m'enguant. De molt poca claror disposen per baixar del cementiri i arribar al llindar del poble. Els hi fa un xic de por, i comenten... “ No podem descuidar las llanternes “
Passen per la botiga del poble a comprar embotits, fruita, aigua, tomàquets, llet...
Admiren els portals, la diversitat d'arcs, les cases de pedra., els finestrals, les voltes, els picaportes...
Quan surten de la plaça Major i enamorats del seu entorn, els crida l'atenció un túnel de pedra que està situat per sota d'algunes cases. Un senyor octogenari els explica que pot ser que arribi a d'alt del castell i que les padrines, quan els petits no es portaven be, els deien que els portarien allà per que hi corrien “ marracos”
Arribats a casa, encenen la llar de foc, que està ubicada al menjador-cuina, fan torrades i les acompanyen amb embotits.
Després de veure llet calenta i de fer un xic de tertúlia, pugen els esglaons de pedra, carregats amb els sacs i les motxilles.
Es troben a una sala gran que distribueix les quatre habitacions de matrimoni i la cambra del bany. Oh! que be! podem escollir una cambra cadascú. Decideixen que és millor dormir les dues noies en una i els dos nois a l'altre.
Les noies, que es fixen més en els detalls, observen que totes les habitacions estan moblades amb llits i calaixeres antigues de color negre, llums rústics i quadres amb diferents sants. Ja dintre del llit i cansades intenten adormir-se, més abans comenten intrigades. “Quanta gent hi haurà mort en aquesta casa? “
De dalt la golfa que encara no coneixien, els sembla sentir un soroll suau que no endevinen el que pot ser...
Ja adormides, i al cap de poc temps, han sentit un terrabastall a l'habitació dels nois. No troben els llums i a les fosques senten uns passos i veuen uns sacs amb caputxes...Amb la llanterna reconeixen els seus germans que és canvien d'habitació, ja que se'ls ha trencat un travesser del llit...
L'endemà en despertar-se, riuen tots junts de les seves pors...
Rosa, 7 de novembre de 2010










diumenge, 29 de setembre de 2013

RECORDANT VIATGES

Hola Mercè
Fa temps que no ens comuniquem i tenia ganes de parlar-te del creuer pel Mediterrani que ens van regalar els nostres fills i filles per les Noces D'or. Va ser deliciós, ple d'acontentaments i sorpreses.
Mes amb l'ensurt greu que va tenir el gran vaixell “Capitan Concordia“ he perdut la il·lusió de comentar-te el nostre creuer, si mes no per respecte als morts i desapareguts...
No obstant t'explicaré un dels molts “viatges venturers”que fèiem amb els nostres amics Rafel i Pepita.
VIATGE A PRAGA del dia 3 al 13 d'agost de 1991.
Preparació: Compràvem el carnet d'albergs juvenils europeu. Fèiem la posta apunt del cotxe; el preparàvem amb les maletes de roba, una tenda de campanya, una taula, cadires, la cafetera, un fogó de butà i una caixa amb fruita i quelcom més de menjar per si fos el cas. No descuidàvem els carnets, ni el planell de viatge. Disposàvem de diferents monedes: francs, corones, marcs, chelins. Val a dir que els conductors eren en Rafel i en Ramon i a la migdiada la Pepita que -estava desvetllada-. Les mestresses dels diners, l'administració i anotacions a càrrec de les dones, com sempre.
Sortíem molt de bon matí, tot cantant l'Esperit de Deu, perquè fos bon company de viatge. Recordo que al arribar a Praga desprès de molts km. vam tenir una decepció, ja que la part nova és molt pobre, però així que ens endinsarem a dins de la ciutat, la vista no parava, contemplant la meravella d'edificis! No es pot explicar, s'ha de veure!
El primer dia de la nostra ruta, ens quedarem a sopar i dormir a França a un alberg de Chalón.
El segon dia arribarem a Praga; ens trobarem amb una amiga de l'Imma que ens explicà i acompanyà als llocs més emblemàtics. També amb ella ens dirigirem a dinar; el nostre menú fou: petita amanida en una copa, aneguet de riu amb suc i bona cervesa, les postres  gelat i cafè a una terrassa. Durant tres dies el menú de dinar va ser idèntic, era difícil entendre'ns, ja que no dominàvem l'idioma. Matí i tarda vam gaudir de la part antiga: Plaça del Rellotge, Pont de Carlos, Torre de la Pólvora, Catedral, Plaça de la Ciutat Vella on els vespres si feien diferents festes populars.
Aprofitarem de fer compres, ja que estava molt be de preu de preu la roba de fil, el cristall... Era curiós veure les dependentes sense cap ànim d'oferiment. Més tard vam aclarir que cobraven molt poc sou, de l'estat comunista. Els tres dies vam sopar i dormir a una pensió d'estudiants.
Tinc moltes ganes de veu-ret.
Un petó, Rosa







dimecres, 25 de setembre de 2013

ANY DE NEU, ANY DE DÉU!

                             
                                             



                                                La dita dels avantpassats

aquest any s'ha fet història,

els sembrats s'han duplicat

i els raïms estant de glòria.


Les olives molt fructíferes

donaran el millor oli,

i d'ametlles esperem

que moltes en collirem.


Donem gràcies agraïts

de la pluja que el cel dona,

a la terra de muntanya,

això sempre l'esperona.


La Verge de la Bovera

des del seu  cim molt alt,

a Guimerà beneeix

i vol omplir-los de pau.

Rosa, setembre de 2013

CORRE, CORRE, CORRELLENGUA!


Corre, corre, Correllengua!
no t'aturi cap parany,
que la gent de Pallejà,
atents estan esperant.

El que encara no et coneix
quedarà de tu prendat,
dons les teves dents són blanques
i el teu somriure és molt franc.

No deixis mai tu, de corre,
que per tu cua faran,
dons la llengua catalana,
poc a poc anirà entrant.

El que neix a Catalunya,
de petit la va aprenent,
i els que venen de fora,
també en seran conscients.


Rosa

                 



dissabte, 13 de juliol de 2013

CAP DE SETMANA AL BERGUEDÀ

En Jordi s'afanyava a acabar els deures. Els seus pares li van prometre que si els enllestia de pressa, el dissabte  marxarien d'excursió al Berguedà per passar-hi el cap de setmana.
A les sis del matí els pares van despertar el Jordi i a la seva germana petita Martina. Van saltar del llit corrent. Tots junts van preparar l'esmorzar i van emprendre el viatge.
Era el mes d'octubre, començava a fer fresca, però els primers rajos de sol anunciaven uns dies esplendorosos.
Van parar-se en una arbreda que ja començava a despendre fulles de tots colors. Els dos germans eren molt feliços trepitjant aquella catifa natural. El seu cruixit era com un compàs que els feia avançar tot cantant i dansant. A les cara si reflectia un bell somriure.
Els pares van treure de la motxilla uns entrepans amb pernil i uns termos amb llet calenta i cafè. Es van asseure en una roca i allà van començar a programar la seva sortida.
Al migdia van arribar a la casa rural de “Can Toni “ de La Nou de Berguedà. Van saludar la mestressa, van deixar les seves bosses de roba i van sortir a fer un tomb per l'entorn del poble. Van visitar una església romànica, la font de cal Petzí i també van divisar uns boscos que prometien molts i molts bolets...
Després de dinar van descobrir els racons de la casa rural: l' hort molt frondós, els galliners, els corrals, els porcs, els cavalls i les vaques. Van fer un tomb per la Basílica de Lourdes de la Nou i van començar a fer un volt pel bosc més proper, per si trobaven algun bolet per sopar.
L'endemà de bon matí, el cant del gall els va despertar. Mentre esmorzaven sentien la remor de les vaques i els cavalls i el coc-coc de les gallines que anaven ponent els ous. Amb la mestressa, la senyora Teresa, van agafar un cistell molt gran i van recollir els ous que el proper dilluns havia de vendre al mercat.
-I aquests ous que té aquí tan tapats? li van preguntar els nens.
-Després, a la tarda, ja veureu per què els deixem tapats i en una habitació fosca i calenta.
Tot entusiasmats, van comentar-ho amb els pares, però quan van veure els cavalls petits van córrer per cavalcar junt amb altres nens i nenes que corrien per ser els primers. El senyor Toni, amo de la casa, vigilava la quitxalla... Els pares van aprofitar per anar a buscar bolets i en van omplir un cistell ben gran, tot posant en una bossa alguns que no coneixien gaire.
Mentrestant, la mestressa preparava unes plates d'amanida amb enciams, tomàquets, pastanagues,
cebes, pebrots, raves, tot acabat de collir del seu hort i unes bones olives que tenia guardades al rebost. Unes altres plates amb pernil, fuet, botifarra blanca i negre, i trossos de diversos formatges
d'elaboració pròpia. Els macarrons ja quasi estaven gratinats. Els conills i pollastres es rostien a les cassoles esperant si arribaven els bolets. De postres, sorpresa... raïm, pomes, figues, flam, fruits secs, mel i mató, tot de collita pròpia.
Els pares, mares, nenes i nens van entrar al menjador. Els esperava la tasca de parar la taula i tenir a punt la gana que a aquella hora no li podia faltar a ningú.
En acabar de dinar pares i fills van fer una sobretaula llarga explicant vivències, acudits i cantant algunes cançons populars que entonaven de petits.
No hi va faltar l'exhibició de cistells de bolets que cadascú havia trobat i els comentaris de les sorpreses agradables que els havia proporcionat la troballa.
Quan ja acabaven d'omplir les bosses i motxilles per començar a marxar, la senyora Teresa va cridar els nens i les nenes per ensenyar-los uns naixements que potser no havien vist mai...
Els va demanar que entressin amb silenci... de vuit en vuit en una habitació petita i mig fosca.
Oh! -van exclamar molt fluixet, quina meravella!
Alguns ous s'anaven trencant i sortien a poc a poc els pollets que abans havien covat les gallines.
Mentre feien rotllana per cantar “l'Hora dels Adéus”, el temps anava canviant ràpidament.
Per l'horitzó el sol lluïa amb resplendor la seva posta, i per dalt d'alguna muntanya s'apropaven uns núvols, que poc a poc anaven descarregant una pluja fina, que durant el retorn lliscava suaument pels vidres de l'auto. Mentrestant els nens comentaven amb alegria la seva sortida plena de sorpreses.
Ho agraïen petonejant als seus pares i desitjaven arribar a casa per explicar-ho als avis i ensenyar-los les fotos que havien fet.
Rosa,
Pallejà, 12 d'octubre de 2010


















ELOGI A UNA ESCRIPTORA



Ulls blaus, cabell arrissat i melena llarga; vesteix elegantment; de parla afable; cara somrient; comunicativa. Lletra ferida des de la infantesa; li encanta molt llegir. El seu tarannà inquiet i tafaner com ella ens diu, la va portar a estudiar Història; més endavant, la seva passió per la literatura la va fer estudiar Filologia Catalana.
Autora d'uns quants llibres, ja publicats. La seva primera obra fou publicada l'any 1997. Compagina la història amb la ficció. Per escriure es mou i es documenta, si li és possible, en els llocs més adients, connectant amb arqueòlegs, historiadors, i persones que fan estudis sobre transcripcions d'escrits a les pedres.
En el grup de lectors de la Biblioteca de Pallejà, últimament hem llegit i hem posat amb comú “Escollida pels Déus” novel·la ambientada als segles III i IV abans de Crist, en què fa patent la xarxa de passions enfrontades entre els primers pobladors indígenes d'aquella època, que conviuen a l'entorn d'Empordà.
Per gaudir de la seva història, ens vam traslladar a Empúries, on l'autora Maria Carme Roca, ens va fer una visita guiada pel poblat
magnífic a l'entorn del mar, on es produïa el gran mercadeig. Ens explicà l'origen de les seves pedres, el gran esforç per la construcció, els costums dels pobladors, les seves creences, el culte als seus déus, les passions sexuals ”el significat de la sivella” l'abandó dels nascuts i la seva compra, l'esclavatge... Del culte als seus déus, es conserva una estàtua del déu Asclepsi, relacionat amb la medicina.
En el Museu vam gaudir de diferents obres i peces de ceràmica que constaten la inventiva i la riquesa d'aquella època.

Rosa, desembre de 2012

INCIDÈNCIES D'UN VIATGE

Vam anar de viatge a Narbonne. A l'estació, ens esperava la nostra neboda Assumpta amb molta il·lusió. Som els seus oncles preferits i feia temps que no ens veien. Arribant a casa seva ens tenien preparat un sopar sorpresa. Aquella taula tant ben parada semblava pròpia d'un sopar de Nadal. Vam compartir-lo amb el seu espòs i els dos fills. En acabar la llarga conversa, curulla de records familiars, ens vam dirigir a l'habitació preparada amb llençols brodats i tovalloles noves pel bany.
L'endemà, després d'acompanyar els seus fills a l'institut, vam fer un llarg
recorregut per la ciutat de Narbonne; dinarem al restaurant, per continuar visitant les seves parts més emblemàtiques.
Els dos dies següents vam fer diverses visites a Peyriac, Colliure, Perpinyà,
Cap d'Adge, Montpellier ciutat amb Antigone, dirigida per l'arquitecte català Ricard Bofill.
El dia del comiat ens va preparar una exquisida tassa de xocolata amb ensaïmades boníssimes. Prepararem les maletes, i la nostra neboda ens acompanyà a l'estació, ens donarem  molts petons i abraçades per fer el comiat.
El retorn amb tren va ser perfecte, fins arribar a l'estació de Sants. Ens dirigirem  a la plaça d'Espanya per pujar als ferrocarrils de la Generalitat.
Mentre esperaven el tren comentaven contents el viatge; de sobte ens va arribar una alenada de xocolata... Pujarem amb les maletes, i, es va apropar un home que amb un to amable ens deia que teniem  les jaquetes brutes i amb clenex intentava netejar-les. Ens va estranyar aquella acció i, el resultat va ser que amb falses atencions ens va prendre la cartera.

Rosa, 22 de Març de 2012


MONÒLEG A LA CUINA


La cuina és l'estança que més m'apassiona. Està clar, perquè jo sóc una dona molt de vida! Prenc el primer menú del dia, així que em llevo, no os penseu que sigui molt golafre! És de plat petit, cullereta i got. Començo amb el Tanakene que és bo per la memòria, dues nous pel colesterol, un Kiwi per que funcioni el ventre, mitja llesqueta de pa amb melmelada i un vas de llet amb un xic de cafè...Ai, ara no sé si em descuido res? Ah sí! el tallat i les pastilles! que no hi falti el tallat... Ja em fallava la memòria, solució: al mig dia i al vespre Tanakene. Sobretot que me'n recordi de prendre'l!
Mentrestant escolto les notícies de las 7. En aquesta hora estic sola, i em concentro molt bé! Ja he obert l'ordenador per mirar el correu, suprimeixo el correu brossa i el que a mi m'agrada, el baixo i l'envio.
Oh! Si no he posat la rentadora! Faig revisió de la nevera, penso quin dia és avui. Miro l'agenda, es que sóc molt ordenada i no vull descuidar res. Ah sí! dijous. Faré macarrons que al meu nét li agraden molt. Ai no! si aquest nét ve els dimecres i justament no vol venir el dia que ve la seva mare perquè toca verdura... Doncs avui faré verdura i pollastre a la planxa.
Saps que passa? que cada dia tinc convidats a dinar. Amb 2 fills i 2 filles i 8 nets... Déu ens en do. A veure: els dilluns ve un fill, el dimarts també, i una néta que els agrada tot, el dimecres el nét dels macarrons i una néta, el dijous la filla de la verdura, el divendres... estem sols, el dissabte a vegades en vénen quatre: una filla, el gendre, un nét i una néta i amb aquests, a vegades s'hi afegeixen amics o amigues d'ells, que tant aviat són: mallorquins, anglesos, danesos, americans, italians, grecs, francesos, àrabs, indis,segur que em deixo algun país... ja dic jo; quan torni a néixer aprendré idiomes, encara que amb gestos i somriures també ens entenem. Ja, ja... és que l'aeroport és molt prop de casa!
No res, la nevera encara que sigui temps d'estalvi, ha d'estar plena de verdura: enciams, tomàquets, fruita; formatge i una mica de tall; pernil i pa, per fer un bon pa amb tomàquet; ous i llet per la crema catalana, cafè i té, que als estrangers els hi agrada molt.
Ara s'ha llevat el meu marit, ha fet el llit, pren la llet amb galetes i les pastilles i amb diu: nena, que falta un quart per les deu. Que no anem a la piscina? Ai! Si encara tinc la roba per estendre... afanyat a fer ho tu, que jo ja em poso el banyador. De veritat, no pensava que era dia d'anar a la piscina.

Rosa, 24 de novembre de 2011


EL SOTERRAMENT DEL TREN A PALLEJÀ

 El dia 29 de desembre de 1912 arribava el primer tren a Pallejà.
Tot el poble estava intrigat! Veure passar el tren per dins del poble amb la sorollosa màquina de vapor provocava una gran expectació. Li van donar la benvinguda amb molta il·lusió.

A les 12 de la nit del dia 19 d’octubre de 2007, molts vilatans feien el comiat a l’últim tren que passava per les vies exteriors.
El diumenge dia 21 d’octubre passejava de bon matí pel carrer Barcelona i, de dalt a baix, s’hi respirava tristesa... A les cases i els pisos no si veia ni un ànima, ben segur que descansaven saborejant aquell tranquil silenci que per molts era esperat. En el curs del meu passeig, em vaig creuar amb algunes persones que com jo sentien la nostàlgia d’aquell moviment que en el decurs dels anys havíem anat assumint. Fins i tot un gatet a dalt d’una baixa teulada, semblava preguntar-se: que passa en el meu carrer? Tenia les orelles molt obertes per percebre els sorolls que aquell dia ja no es sentien. Per als nens petits, era tota una atracció veure com passava el tren i dir adéu als seus ocupants. Alguns dels meus néts i nétes eren molt feliços quan el veien córrer per la via.

Avui diumenge dia 28 d’octubre de 2007, s’ha fet la inauguració de l’estació de Pallejà amb el tren soterrat. Quina meravella! Que maca que ens l’han fet! Gràcies per la historia que ens hi mostreu amb les grans fotografies, per la blancor de les seves parets, per la comoditat per accedir-hi. No ens volem tornar orgullosos encara que ens diguin que és la millor del Baix Llobregat!
Felicitem-nos mútuament i demanem salut per gaudir-la durant molts anys.

Gràcies Ferrocarrils de la Generalitat! Gràcies i enhorabona Pallejà!


Rosa, 28 d’octubre de 2007   

100 ANYS FUTBOL A S. VICENS DELS HORTS



HOMENATGE AL FUNDADOR I ALS PRIMERS JUGADORS

Amb samarreta blanca i vermella
començava el nou equip,
Joan Juncadella el fundava
que era un noi molt eixerit.

Uns joves molt entusiastes
i del futbol enamorats,
preparaven el gran dia
salvant grans dificultats.

En un camp del senyor Sàbat
entrenaven els partits,
per vestir-se utilitzaven
un coniller molt petit.

Uns braçals es prepararen
amb diferents inicials,
perquè ocupant els seus llocs
podien jugar el partit com cal.

Al darrera la pilota
ho passaven tots molt be,
encara que amb dos mesos
varen prendre mal també.

Les mares i les àvies
del nou equip de futbol,
deien que era joc de boixos
ja que és van trencar algun os.

Intentaven amagar-los
els vestits d'entrenament,
ja que cent anys enrere
pantaló curt era indecent.

Els joves de cap manera
varen deixar de jugar,
fa cent anys,deixant enrere
unes grans dificultats.

Avui celebrem amb joia
aquí a sant Vicenç dels Horts
un partit amb homenatge
a tots els primers jugadors.

Rosa Juncadella i Urpines

Diada de Pasqua 8 d'abril 2012


divendres, 12 de juliol de 2013

TROBADA FAMÍLIA JUNCADELLA A SÚRIA

Hola estimada família, 
Trobada a Súria, dissabte 15 de juny de 2013
Itinerari: Sortida de Pallejà a les 9,30
Direcció Manresa, fins arribar a Sant Fruitós del Bages, agafar direcció Navarcles, abans d'arribar al poble hi ha un trencall cap a Sant Benet de Bages. Trobar-se a les 10:45 h. A Sant Benet. Es pot fer visita guiada, que dura una hora i 30 minuts: preu 10 euros visita. He reservat per unes 11 persones, ja decidireu.
Després, cap a la 1:15 h visitarem el Santuari Joncadella del Municipi de Sant Joan de Vilatorrada
Arribar a Súria per dinar a les 2:30h del migdia al Restaurant “Casino de Súria” T.938696347és prop del Parc Municipal (preu 12 euros menú de dissabte)
A la tarda intentarem connectar amb algun Juncadella, visitar el poble i retorn a casa.
Esperem gaudir d'un bon dia i que os agradi la sortida.

Una abraçada, Rosa i Ramon







El nom de Joncadella prové de la tradició que parla que fou trobada en 
una cova de joncs.
El santuari ha estat lloc de peregrinació i la Verge és invocada per guarir
 malalties i per protegir les collites.
Prop hi ha una creu dedicada al vot de poble a la Verge de Joncadella
 de l’any 1916.










CATALUNYA INDEPENDENT

S'acosta el temps d'anar decidint i fer pinya per la CADENA 

HUMANA PER LA INDEPENDÈNCIA.


Volem prendre-ho seriosament. En pot dependre el futur dels nostres néts i nétes, creiem que els nostres fills o filles encara arribaran a gaudir del millorament del nou estat.

Nosaltres, ja un xic grans, crec que només en veurem els problemes que aniran sorgint; perquè el PP, amb la seva majoria a Espanya i els elements que el governen, ens posaran totes les barreres hagudes i per haver : mentides, difamacions, ens enviaran el llop de la por, i enganyaran els ignorants amb 
promeses falses...

Molts de nosaltres ens donarem per molt satisfets, si arribem a aconseguir un estat propi per Catalunya.


Ara bé, si s'aconsegueix, caldrà un canvi d'estructures molt gran per ordenar conceptes i prioritats econòmiques, començant pels que governen, pels bancs, per un repartiment més just dels diners, per gastar molt menys amb armament, per valorar molt més la investigació, potenciar els recursos de que disposem a Catalunya; la riquesa dels camps, el sol que sempre ens saluda per produir electricitat... Faltarà molta sensatesa. No se sap si seran prou generosos i capaços de fer un gran canvi radical, però també som tots i totes nosaltres que hem d'aconseguir que Catalunya sigui exemple de progrés i de justícia, on tots poguem gaudir dels mateixos drets. 

Rosa

ELS AVIS DELS NOSTRES FILLS

Ni el Ramon ni jo vam tenir la sort de conèixer els nostres avis, però las nostres dues filles i els dos fills, si que van tenir aquesta gran sort. Van conviure amb els avis paterns a Pallejà, fins que de
grans és van morir, ja que compartíem la casa tres generacions.
Els avis materns vivien a sant Vicenç dels Horts i alguns caps de setmana venien o hi anàvem.
M'hauria agradat que els meus fills escrivissin les seves experiències; en aquesta ocasió no ha sigut possible i jo explicaré alguns detalls que vaig anar observant amb la seva vivència.
L'avi Cisco era molt reservat, encara que els estimava molt a tots quatre. Un dels seus detalls era; que tot i sent diabètic i no poder menjar pastissos, el dia del sant dels nets els n'hi comprava
un, i ell no el tastava... L'avia Lola, com que nosaltres teníem botiga de comestibles, si marxava uns dies a Guimerà, li portaven la Mª Rosa, i allà es pot dir que hi va aprendre a caminar.
Dels avis materns de sant Vicenç, l'avia Roser els feia carícies i els afalagava, i l'avi Joan, recordo que els hi explicava contes, que incloïen moralitats de vida. També els demanava que resessin i
demanessin a Jesús per la pau de tot el món: Europa, Àsia , Àfrica, Amèrica i Oceania.
Per la primera comunió de molts dels seus dotze nets, els dedicava un poema.
Ens agradaria que els nostres nets, tinguessin molts bons records de nosaltres. 
Ramon i Rosa

EL LLAUNER AMBULANT



Arribava al poble cantussejant, “ El passa llauner, olles, galledes, cubells, per arreglar...
Portava penjada a l'espatlla amb una corretja de cuiro, una caixa de fusta amb les eines i el material. Allà on era requerit improvisava el seu taller.
Jo l'havia vist a la Plaça de l'Església; trucava a la porta de casa i la meva mare li deixava una cadira baixeta de boga, li donava per arreglar a vegades una olla que vessava i, en altres ocasions, una cassola, ja que en aquells temps eren d'alumini o de ferro. Tot seguit, encenia el llum de carbur que el tenia penjat a una nansa llarga de filferro gruixut que la portava ben aferrada a la ma, després descarregava els soldadors de coure i l'estany.

Començava sanejant la part picada del recipient amb una llima basta, fins deixar llustrós i
brillant les vores del forat. Després, de dins d'un pot que portava adossat a un dels costats de la caixa, treia un pinzell impregnat amb acid clorhídric, prèviament rebaixat, diluint- hi trossets de xapa de zinc, i amb el qual humitejava la part sanejada. Amb el soldador net i gairebé roent a una ma, i la barreta d'estany a l'altra, els acostava a la part foradada del atuell, fonent-hi unes gotes d'estany que anava estenent acuradament amb el soldador fins a cobrir el forat; si aquest era molt gran, retallava amb les tisores un trosset de xapa de llauna que soldava en el mateix a manera de pedaç.

El treball es cobrava en funció del material i el temps emprat que es concertava per
endavant, seguit d'un regateig.
Record
El llauner que vaig conèixer de petita era molt trempat. Home alt i robust, rodo de cara i amb pocs cabells, crec que vivia a Sant Boi. Li agradava fer gresca amb els nens i nenes. Si ens hi acostàvem feia amb la boca uns sorolls i xiulets semblants a pets, també mentre esperava una nova feina a vegades cridava: “ Nena... portem una cassola que li faré un cul com el de la majordona” Nosaltres al dir això, miràvem a la rectoria, no fos cas que la majordona ho sentís, ja que amb realitat la majordona tenia el cul molt gros.

Rosa, maig de 2013




ACRÒSTIC MERITXELL LLORT



M eravellosa, noia admirable
E studiant no perds el temps.
R eflexiva, tens clar el que vols fer.
I ntel·ligent, sempre ho has demostrat.

T reballadora, no escatimes esforços.
X amosa, estimes la família i els amics.
E loqüent, quan parles et fas escoltar.
Ll esta amb tot el que et proposes. 


Ll uitadora constant pel que desitges .
O bjectiva, prepares amb il·lusió el teu futur.
R ealista, creus amb les possibilitats.
T enaç, estudiant incansable.

M etòdica, curosa en els teus treballs.
O rdenada amb els teus llibres.
N arradora, t'encanta escriure novel·la.
F ormal i sensata en els teus articles.

O portuna buscant projectes.
R aonable, valores les decisions.
T raductora, la teva gran il·lusió!

18 ANYS DE VIDA! Has passat molts anys estudiant, gaudint de la teva família, tot valorant l'esforç del pare i la mare per fer-te una noia admirable i responsable en les teves decisions, has après a estimar el teu germà, a les àvies, als avis, i a tots els familiars, també a relacionar-te amb amigues i amics, potser enamoraments... Ara, tu Meritxell, ja ets molt capaç d'aconseguir nous projectes amb il·lusió i salvar les dificultats, per seguir un camí que et marqui un futur molt feliç.
T'estimem molt!
Els teus avis, Ramon i Rosa
Begues 7 de juliol de 2013