diumenge, 23 de gener del 2011

PETIT CONTE - EL COFRE


En Tomàs era mestre d'obres.
La seva esposa Maria tenia una botiga de comestibles i de porc.
Ell va marxar amb una expedició de joves a Amèrica amb afany de progressar.
D'entrebancs i esforços no els en van faltar per poder arribar-hi.
Després d'un temps de treball, va aparèixer a casa seva amb una maleta carregada de monedes.
Va abocar- les totes en un taulell de marbre que tenien al obrador del porc. Donava gust veure aquella catifa compacta de monedes.
Passaren els anys, i un dia els seus besnéts, feien un forat molt gran per plantar un taronger en el jardí de casa seva, i,... oh sorpresa! Es van trobar un cofre ple de petites monedes.
Llavors, van començar a pensar que tenia raó la tieta àvia que morí molt velleta , quan tot sovint els hi deia:
  • He sentit a la tele que rebreu una fortuna... Cada dia, els ho anava repetint.
  • Apa, tieta, no digui ruqueses, vosté s'imagina molts dibarats!
    Ells pensaven que com que s'els estimava molt i estava contenta amb la seva família, del seu desig en feia una realitat.
    Però, no n'eren de disbarats, tenia tota la raó, ja que les monedes van tenir molt valor per la seva antiguitat.
    Rosa, 15 de gener de 2010

divendres, 14 de gener del 2011

OFELIA, LA BONA OFÈLIA




Ofèlia, la bona Ofèlia
fa un any que ens vas deixar
vas anar a una nova vida
pot ser ja per  reposar.


Llarga fou ta malaltia
i la teva lluita gran
tenies ganes de viure
i el teu esforç fou constant.


No et veiem mai pessimista,
era així el teu tarannà,
els que d'anys et coneixíem
sempre et vam valorar.


T'agradava presumir,
vesties molt elegant,
ens dius en una poesia
el desig pel color blanc.


Les teves sabates blanques
que de petita vas somniar,
ja de gran te les compraves
perquè te las vas guanyar.


A Catalunya estimaves
i també a Pallejà,
tot sentin-te acollida
vas aprendre el català.


T'agradava la sardana
i també el cant coral
i un temps ben preparada
vas presidir la coral.


Ofèlia la bona Ofèlia
el teu nom es poc corrent,
però a Pallejà amb tu
quedarà sempre present.


I guardem bona memòria
de ta germana l'Antònia
dona molt estimadora,
atenta i generosa.


Os desitgem de tot cor, 
que os trobeu a dalt la gloria!


Rosa Juncadella. 21/4/2010

diumenge, 9 de gener del 2011

ELS REIS MAGS

- Pare ?
- Si, fill meu, diguem.
- Escolta, vull... que em diguis la veritat!
- És clar, fill meu, sempre te la dic.
- Es que...
  Va dubtar una mica en Jordi
- Diguem fill meu, diguem.
- Pare, existeixen els Reis Mags?  
  El  pare es queda un xic sobtat i mira a la seva dona...
- És que els nens, diuen que sou els pares. És veritat?
- I tu, que penses fill meu ?
- D’una banda no m’ho crec; perquè vosaltres no m’enganyeu mai!
    Però   com que els nens diuen això...
 El pare i la mare es miren un instant i, sense pensar-ho dues vegades li   contesten:  
- Mira, fill, efectivament són els pares que posen els regals, però...  
- Llavors és veritat? 
  Va contestar el nen amb ulls plorosos...
- Meu enganyat! 
- No, mira, mai t’hem enganyat, perquè els Reis Mags sí que existiren.
- Doncs, no ho entenc!
- Asseu-te un moment i, t’explicarem una breu història, que com que t’has fet una mica més gran ja l'entendràs.  
- Quan el Nen Jesús va néixer, tres Reis que venien d’Orient guiats per una estrella, és van apropar al Portal per adorar-lo. Li van dur regals en prova d’amor. El Nen va somriure, semblava feliç... Els tres Reis van acordar que durien regals a tots els nens del món per, així, omplir-los de felicitat. Els pares celebrant aquest dia i, seguint una tradició, porten regals als seus fills i filles; i com que als  nens petits els hi encanta la màgia, preparen la festa de Reis amb patges que de nit, amb un gran misteri, porten els paquets.
“En Jordi és quedà un xic consirós...” 
 Els pares, li fan una proposta:
- Jordi, tu tens a la Nuria, la teva germaneta petita, si et sembla l’any que ve podràs ajudar-nos a preparar la nit màgica de Reis i embolicaràs amb nosaltres tots els regals, menys els teus... per descomptat!
- Ja hi podeu comptar!
Llavors s’atansà a la seva guardiola i digué:
- Ara hi tinc pocs diners, però amb els estalvis que puc fer durant aquest any, també us prepararé una sorpresa per vosaltres...  
- Amb una gran abraçada, junt amb unes llagrimetes d’emoció es donaren les gràcies mútuament.
Gràcies fill ! Gràcies pares !
 Rosa 19 de gener de 2009