dijous, 30 de maig del 2013

EL MEU JARDÏ

I que be m'ho he passat netejant el meu jardí, totes les flors he mirat i encisada n'he quedat. Les hortènsies ja han brotat els lliris son rics de fulles, el lilà ja treu espurnes i el narcís ja ha esclatat. Violes que em timidesa escampeu arreu l'olor, conquisteu al llessamí que ja comenci a florir. Primavera 2013

JORDI PUJOL A ESPLUGA CALVA

Visita de Jordi Pujol i la seva esposa al poble d'Espluga Calva No hi ha cap poble petit si la gent que hi viu és gran, gran, amb la lluita i l'esforç amb el progrés i el treball. Mossèn Joan ha sigut el pioner que al poble hi portà riquesa, creant una cooperativa  que ha estat un model d'empresa. Felicitats per la visita d'aquests grans personatges. Ramon i Rosa.

CAL FER UN MÓN MILLOR

Amb raó parlem avui d'una crisi social generalitzada aquest trontollament de les estructures és de signe positiu. Una nova època truca a les portes, obrim-les de bat a bat i posem les solucions, per fer patent la nova història. Rosa

TARDA DE TEATRE

El dissabte dia 6 d'abril, un grup de Gent Gran que ens reunim a la Tertúlia dels Divendres en el Casal i d'altres persones interessades del poble (en total 22 persones) vam anar al Teatre Poliorama de Barcelona per gaudir de “T'ESTIMO, ETS PERFECTE, JA ET CANVIARÉ” L'obra de Joe DiPrieto amb música de Jimmy Roberts i la direcció de Elisenda Roca fou representada per Frank Capdet, Mercè Martinez, Muntsa Rius i Jordi Vidal. Els acompanyaven al piano: Andreu Gallén, i al violí: Víctor Pérez. Vam passar unes dues hores divertidíssimes, amb l'actuació perfecte, ( mai millor dit ) d'aquests personatges tant dinàmics i amb un gran to de veu musical. Enamoraments apassionats, amors adolescents, relacions de parelles amb fills, desenganys amorosos, passions retrobades, amors rutinaris, amors perdurables i intensos, primeres cites de l'amor en la vellesa... Diuen que l'amor tot s'ho val, i és una emoció necessària a totes les edats que necessitem per viure i per créixer. Estima i deixat estimar i arriscat, sense por. En aquesta ocasió vam anunciar a diversos llocs la sortida: al Castell, al Casal de la Gent Gran, a la Biblioteca, als Serveis Socials, i a la Molinada. Tractant-se de Barcelona i d'un teatre cèntric vam decidir anar-hi amb tren i metro, ja que ens sortia més econòmic. Una aventura, corredisses però tot be. Més endavant, si hi ha més persones interessades de diferents grups culturals del poble, s'organitzarà amb autocar, sempre que sigui assequible econòmicament a la majoria. Tant de bo, amb el temps, puguem gaudir més sovint de teatre a la nostra Sala Palàdius de Pallejà. Rosa

AMIGUES, PASSAT PRESENT I FUTUR

AMIGUES, Present, Passat i Futur Van quedar que el dilluns al matí es trobarien al tren per anar a Barcelona on fer unes compres, després dinarien al restaurant i aprofitarien per anar al cinema. En baixar del tren es van trobar amb una gran multitud d’estrangers de diversos països que es traslladaven de Barcelona a L'Hospitalet per prendre part en el congrés dels mòbils. A les persones que baixaven del tren, no els feien cap control per poder alleujar el moviment dels que havien de pujar per traslladar-se al destí indicat. La gran multitud arribava fins l'estació del metro línia 3. Els causà un impacte especial; la Marta que és molt sensible, somreia de satisfacció i li espurnejaven llàgrimes d’emoció pensant en les despeses que podrien deixar a la ciutat, aquella gran gentada. La Lluïsa que feia poc que havia tornat de París, no s'explicava que a Catalunya hi hagués tanta gent sense feina, amb tants recursos personals i d'espai que tenia per desenvolupar industries. Mentre passejaven per Barcelona, la Marta li comentà: -Mira, en primer lloc, la banca, arreu d'Espanya va ser molt corrupte, oferint préstecs a tort i a dret perquè la gent comprés pisos o es fes un habitatge nou. Durant un temps, la construcció donava molt de si i oferia llocs de treball a molta gent. Les parelles que tots dos tenien feina feien una hipoteca ,moltes vegades avalada pels pares, per comprar el seu habitatge i posaven tots els complements necessaris per viure amb tota comoditat. -I doncs perquè ha canviat tant la situació? “No m'explico el motiu”, li digué la Lluïsa. -Ja ho anirem comentant perquè hi ha molts factors que ho han produït. Entraren a una botiga de modes i van fer unes compres, la Lluïsa tenia la veu cantant, ja que ella era modista, tenia bon gust i coneixia bé la qualitat de la roba respecte el preu. Mirant aparadors se’ls va fer l'hora de dinar. S’aposentaren, i mentre esperaven que els servissin el menut escollit, tornaren a la conversa. -La Marta, prenent la paraula, començà dient que un altre dels factors era la corrupció política i industrial. Alguns es van enriquir molt i d’altres, com els empresaris petits, havien hagut d'aplegar per falta de crèdit. -És trist veure aquest contrast- contestà Lluïsa; no et pensis no, que a París també hi ha un gran daltabaix. En acabar de dinar, entraren a una cafeteria i van començar parlant de la seva infantesa, ja que feia anys que no es veien. Havien nascut a Sant Vicenç dels Horts i anaven a la mateixa escola. -Te’n recordes que a l'hivern per no passar fred, ens portàvem un braseret de casa? -I la Marta digué: i l'intercanvi del berenar... tu portaves fruita fresca i jo fruits secs; sempre ho compartíem i trobava més bo el teu berenar que el meu! -Comentava la Lluïsa : “ encara recordo que a mi em costaven molt les matemàtiques i tu em deixaves copiar els exàmens, ja ho deus recordar que era molt dura pels estudis” -La Marta amb satisfacció, parlava dels jocs a la plaça i també de les passejades a la font del Saltador o al camp de futbol. A mi m'agradaven les excursions que fèiem a Torrelles, o a la Colònia Güell; hi anàvem caminant i cantant, dinàvem al bosc, jugaven a lladres i serenos; que bé ho passàvem! Les dues estaven d'acord que van ser uns anys molt feliços. Tenien poc, però tampoc els faltava res; uns pares i germans que les estimaven, bones amigues, que més volien... Després, les circumstàncies ens van separar. Jo aprengué de modista amb la Quimeta de cal Sant i tu vas fer comerç i secretariat a Barcelona. Llavors encara ens veiem sovint, però quan vaig marxar a viure a Igualada ja va ser diferent. Tu, Marta, també em vas fer saber que us havíeu traslladat a Cornellà i treballaves en un despatx. -Saps que a la fi vaig acabar sent model? Igualada és ciutat molt gran, vaig muntar un petit taller de modistes, funcionava bé, ens vam dedicar a presentar les nostres novetats i com que jo mantenia un bon tipet, desfilava al davant i, coses del destí; a una de les desfilades hi va assistir una parella de París, els vaig caure amb gràcia, i em proposaren si volia fer de model a la seva “Boutique Parisien” No m'ho vaig pensar dues vegades, vaig anar per provar-ho i ja ho veus, m'hi vaig quedar molts anys. Vaig fer-me un bon patrimoni, però no et creguis, em va comportar molts sacrificis, tant alimentaris, com físics. - Marta, i tu que m'expliques de la teva vida? -Dons mira, acabats els estudis vaig trobar feina al despatx d'una empresa al mateix Cornellà. Em vaig casar amb un barber, vam tenir tres filles, i anava compaginant el treball i el creixement de les filles amb l'ajuda dels meus pares, que es mantenien molt bé. Les nostre filles van estudiar, tenen treball i ja s’han independitzat, ah! i dues d'elles m'han fet àvia! Tinc un nét i una néta, que són la meva il·lusió! El meu marit, fa tres anys que va morir de càncer al pulmó, era bastant fumador...Vaig passar una depressió una bona temporada, però gràcies a Déu ja ho he superat. -I ara en que ocupes el temps? -Si els néts estan malalts vaig a casa de les filles; però tinc salut, i vull fer altres activitats. -I tu Lluïsa, que penses fer a Igualada? -Com que fa poc que m'he jubilat i m'hi he traslladat a viure, encara no m'he plantejat res; algunes de les amigues que tenia, ja han mort... -Saps que anava pensant Lluïsa? Ens podríem veure al menys cada quinze dies, i començar la trobada anant al cinema... perquè avui hem passat el temps parlant, i ens ha quedat ben penjat.. Ja es fa tard, però et vull comentar que tinc en ment aprendre solfeig i també prendre part en alguna acció solidària. Com que m'agrada molt cuinar, potser col·laboraré amb el grup que prepara dinars i en reparteix diàriament a la Rambla de Barcelona. -Ja seria bo, ja Marta, i jo potser també podria prendre part a Igualada, amb la venda de roba solidària de segona mà, a benefici dels que tenen problemes i, també, tal vegada anar a classes de català, ja que amb tants anys a París vaig molt perduda. -Es van acomiadar fins a retrobar-se el dia onze de Març, per argumentar les seves inquietuds. Rosa, 8 de març de 2013.

divendres, 10 de maig del 2013

MORT DE L'ONCLE CISCO " FICTICI "

Em sentia molt, molt sola
estava ben desolada, 
a la fi em presentaren 
un amic per alegrar-me.
Va ser un dels meus nebots,
que l'acompanyava a casa,
l'imaginava de cabell ros
i amb la mirada clara... 
Vestia pantaló negre
i camisa carabassa, 
tenia els braços peluts,
i la cara, arrugada.
Era  molt alt, corpulent,
de peus grans i mans forçades,
faccions grosses i molt bastes
i amb gepa quan caminava.
Quan cridaven el seu nom
oncle oncle Cisco l'aclamaven, 
i ell tot seguit els somreia... 
Era de poques paraules. 
Jo dintre meu vaig pensar, 
que em feien una farsa,
i quan ja tothom marxà
el vaig fer sortir de casa. 
Tenia un pati molt gran
i una caseta per eines, 
allà mateix s'acomodà
i no parava de fer feina.
Als matins per esmorzar
li portava un plat de sopa,
un bon arros per dinar
i tall amb cigrons per sopar. 
Peró xiquets, fins que un dia, 
incorporant-se amb digué, 
que volia passejar-se 
sempre amb mi pel carrer. 
Està  clar per la muntanya 
a mi no em sabia greu,
però mudada i per la Rambla, 
no em feia quedar gens bé. 
Sempre amb la mateixa roba
i el caminar tant petjós, 
que quan pujàvem al metro,
em feia sortir els colors.
A la fi vaig ser molt dura
i no el deixava venir, 
i per fer-me la punyeta 
molts dels seus fills recollí. 
Ja empipada de debò,         
als mossos vaig implorar,
que fessin una batuda
i l'oncle Cisco va acabar. 

Rosa