dijous, 21 de març del 2013

PLAÇA MAJOR




La plaça Major de Pallejà és la més simbòlica del nostre poble, des de fa molts anys era la més concorreguda. En ella s'ubicava l'Ajuntament, “ Casa de la Vila”, on el servei mèdic i tenia un departament a la mateixa estança, i a dalt, hi havia un pis on hi vivia el mestre, a primers del segle XX.
Molt aprop es divisava el Castell amb el seu particular carisma, i a l'altre costat i prop de la plaça hi abundaven les vinyes.
A una de les cantonades hi vivia el Xaripa, al costat la Valenciana, i també hi havia la botiga de la Madrona, que venia fruita bona. Prop de la Casa de la Vila hi havia una carnisseria, i al costat Cal Fusteret, que allà s'hi podia comprar queviures, articles de merceria, de drogueria i medicaments.
A l'altra cantonada hi havia Ca la Rossa que eren "recaders" del poble i amb un farcell a l'esquena portaven comandes a Barcelona i tornaven amb encàrrecs. Al costat hi havia un sabater anomenat el Llop, i a l'altre casa un barber, que també posava injeccions molt be.
Al cap d'un temps hi van posar una polleria, també més endavant, més o menys cap els anys 50, i al costat de la Casa de la Vila hi va viure un sabater que es deia Isidre, per cert molt afeccionat al Barça; allà , els dilluns hi passaven l'estona alguns homes per fer comentaris dels partits.
No cal dir que era la plaça de trobada dels nens i nenes del poble. També s'hi feien celebracions diverses: per les Festes Majors s'hi ballaven sardanes, i durant l'any moltes altres activitats culturals i lúdiques; com les festes de la vellesa, cants de coral, caramelles...
Actualment la plaça està molt canviada, van enderrocar les cases més velles i van fer pisos nous. Ara hi tenim una joieria, un gimnàs, la botiga dels ocells, i el Major Nou, ubicat a l'antiga Casa de la Vila. És un bar molt simbòlic, ja que des de la seva inauguració, tot i que ha passat per diferents amos o llogaters, sempre han donat prestigi a la plaça. Crec que ha tingut un caire de trobada d'amics, de familiars, de espera per les festes que actualment és fan al Castell...
I últimament s'ha convertit en lloc de conversa, en especial pels amics de l'art, pels escriptors, pels que escrivim sobre el nostre poble, pels xerpes i xerraires, que allà reunits i compartint cafès, fem tertúlies per transmetre a diferents medis de comunicació, com la radio i com no, a Internet.
Rosa, gener de 2013












diumenge, 3 de març del 2013

ALBA, LA NOIA DE LA MALETA

Alba era membre d'una família d'un poblet de Lleida. Els seus pares eren pagesos. Era la primera filla, i tenia dues germanes i un germà, l'ultim de néixer. La seva mare es posà malalta i ella havia de col·laborar amb les tasques de la casa i ocupar-se dels seus germans. De petita anava a escola al seu poble i sempre era la primera en aptitud i coneixements. Per problemes familiars, tant sols va cursar estudis primaris. Quan els seus germans van ser més grans, va tenir la oportunitat de traslladar-se a viure a Lleida. Allà, convivint a casa dels seus avis paterns, començà el batxiller i va fer la carrera de Magisteri que va acabar ja de gran. Era una noia de caràcter afable i comunicatiu. Molt bonica, tenia un aire elegant, la perfecció de les seves cames lluïen a través de les mitges de seda i les sabates de taló. La llarga cabellera, moltes vegades la recollia amb un monyo. Després d'un curt festeig es casà amb un jove que treballava en el Banc i es quedà a viure a ciutat. Acabades les oposicions, la destinaren d'interina a un poblet del Bergadà, anomenat Goso, per exercir de mestra d'una escola rural. La seva preocupació va ser gran; deixar el marit, anar a un poble a molts kilòmetres lluny on es disposava de pocs mitjans de transport... Però tenia vocació de mestra i moltes ganes de fer-se un futur. Es comprà una gran maleta i començà a posar-hi totes les seves pertinences: la roba de tardor i d'hivern, calçats adients ja que a muntanya la climatologia era molt freda i nevava sovint. Pujà al tren fins a Manresa, en baixar carregada amb la maleta i mentre caminava per l'andana de la via, anava pensant en el seu futur. En acomodar-se a l'autocar per arribar al seu destí, li van caure unes llàgrimes d'enyorança. " Anys 60 "