diumenge, 17 de novembre del 2013

NOIA REIVINDICATIVA

Una nena, una mestra i un llibre, poden canviar el món!
El meu pare diu a tots els pares del món que les noies són un tresor!
Així parlava la jove Malala en el programa “Trenta minuts” de diumenge.
Els talibans la volien matar quan de petita reivindicava la ensenyança a l'escola per les nenes a una emissora de radio. La van disparar i va estar a les portes de la mort.
Tenien prohibit a les dones anar a comprar al mercat i a les nenes assistir a l'escola.
Ara viu amb la família a Birmingam, Anglaterra. El seu pare és un activista dels drets civils.
Ella te ganes de tornar al seu país, diu que potser per integrar-se a la política, però creu que ha d'estudiar molt i estar ben preparada per seguir reivindicant el dret de l'escola per les nenes.
Beneïdes siguin les persones tant valentes, que treballen pels drets humans i en especial per la igualtat de les dones!
Rosa


VIVËNCIES

Vivències.
Ahir anaven de visita mèdica a Barcelona amb el tren. Al pujar a l'estació de Pallejà, ens vam dirigir al departament del vagó destinat a les persones grans. Estava ocupat peu una noia, un noi jove i una senyora que portava una nena de cinc anys a la falda; el quart seient hi havia bosses d'aquesta senyora. Vam proposar que les possés al lloc de darrera seu destinat a aquests afers. Ens va dir que havia pagat bitllet per la nena. A la fi la noia jove s'aixecà, i jo vaig asseurem. Comentava que el meu marit estava dret i vaig replicar mirant el jove que potser no em sentia; ell deixà de traficar amb el mòbil i sense moure cames contestà amb veu orgullosa que; sort que no ho sentia! A la fi es va aixecar la senyora amb la nena i les bosses, cosa que a mi em va saber força greu amb el tren en marxa per cedir el lloc al meu marit. A sant Vicenç va pujar un senyor gran que anava un xic coix i va dir: -es pot aixecar per favor?- a la fi reaccionà el jove i cap baix s'aixecà.
Al entrar al metro, ens van cedir el lloc ràpidament una noia i un noi estranger i al mateix ens passà quan agafàvem l'autobús per arribar al carrer Còrsega- Rambla Catalunya.
Comentàvem: És que molts dels nostres joves han perdut els valors de respecte i amor a les persones grans?
Hauran d'aprendre dels emigrants estrangers? Tant de bo els fes pensar, i fos una nova realitat!
Rosa


dissabte, 2 de novembre del 2013

AMICS TEATRE PALLEJÀ


Hola Amics i amigues de Gent Gran Pallejà!

Aquest any, continuem amb la il·lusió d' anar al teatre si és possible cada dos mesos.
Després de les llar-gas vacances d'estiu i des de el grup de Tertúlia dels divendres al Casal, tornem a organitzar el grup “ Amics Teatre Pallejà” assistint el dia 9 de Novembre al Teatre Romea per gaudir de l'obra “ Un aire de família ” Hi anirem 52 persones i ens desplaçarem amb autocar.
Vam començar el grup amb il·lusió, ja que pensem que el teatre és cultura.
La primera obra a que assistirem va ser “T'estimo, ets perfecte, ja et canviaré” la segona, “La Família Irreal “ Dues obres divertides que reflecteixen amb ironia actituds de la vida actual.
Sembla ser que a la gent gran els hi agrada més els temes divertits, dons diuen que de tristeses i preocupacions prou que n'hi ha cada dia...
Cal aclarir que vam començar desplaçant-nos amb tren i metro, dons per poques persones, no era factible el preu d'un autocar.

Actualment, tenim un llistat de 80 persones que desitgen assistir-hi de tant en tant.
Si algú més si vol apuntar, cal que vingui un divendres de 10,30 a 11 per posar-se amb contacte amb el Grup de Tertúlia que dirigeix l'assistent social Isabel Acero.
La nostra meta serà aconseguir que algun dia puguem veure plena la Sala Palàdius del nostre poble, per enriquir-nos junts amb familiars i amics de la riquesa teatral.
Rosa, 30 d'octubre de 2013



divendres, 1 de novembre del 2013

TOTS SANTS A GUIMERÀ 2010

La Teresa i el seu germà Albert, junt amb la Marta i el Pere passaran el cap de setmana a la casa pairal d'uns amics del seus pares.
Han arribat avui dissabte a les tres de la tarda. Pensen estar-s'hi fins els dilluns, diada de Tots Sants .
Deixen les feixugues motxilles a l'entrada de la casa. Descobreixen la situació de les diferents estances: la porta d'entrada al cancell és de fusta rústica, rivetejada amb taxes negres rodones, la porta interior és moderna, amb vidres de colors. A l'entrada hi ha un armari antic de color negre, també hi ha una pica on abans hi havia l'entrada del pou i una gran llar de foc.
L'estable en què fa anys hi dormien les mules, estava transformat en petit museu tot i que conserva l'abeurador. A la pallissa on es trepitjaven els raïms, hi ha una taula de vidre transparent, des de la qual es divisa el cup.
Per baixar al celler hi ha uns esglaons de pedra, que surten de la cambreta. En arribar a baix hi ha la boca del pou, uns bocois molt grans per posar-hi el vi i d'altres botes més petites.
Quan estant observant la bellesa i l'antiguitat d'aquest recinte...
Oh dissort! la llum se'ls hi apaga i cames ajudeu-me! per refer el recorregut que accedeix a l'escala, ja que a dalt també està fosc...
Després del petit incident, surten a comprar pa i coques per a berenar. També compren panellets, per la castanyada del diumenge.
Tot seguit fan camí cap a l'Església.
L'Església es d'estil gòtic i data del segle XIV. A l'altar major hi ha un retaule d'alabastre, i un sagrari policromat d'en Josep M Jujol, deixeble d'en Gaudí. També posseeix una rèplica del retaule del segle XV, d'en Ramon de Mur. L'original és conserva al Museu Episcopal de Vic.
En sortir de visitar l'església i també la torre de guaita, pugen al cementiri per interessar-se del nínxol que hi tenen els amics dels seus pares.
Buscant i mirant, el dia s'enfosqueix... D'estrelles no se'n veu cap, la lluna està en quart m'enguant. De molt poca claror disposen per baixar del cementiri i arribar al llindar del poble. Els hi fa un xic de por, i comenten... “ No podem descuidar las llanternes “
Passen per la botiga del poble a comprar embotits, fruita, aigua, tomàquets, llet...
Admiren els portals, la diversitat d'arcs, les cases de pedra., els finestrals, les voltes, els picaportes...
Quan surten de la plaça Major i enamorats del seu entorn, els crida l'atenció un túnel de pedra que està situat per sota d'algunes cases. Un senyor octogenari els explica que pot ser que arribi a d'alt del castell i que les padrines, quan els petits no es portaven be, els deien que els portarien allà per que hi corrien “ marracos”
Arribats a casa, encenen la llar de foc, que està ubicada al menjador-cuina, fan torrades i les acompanyen amb embotits.
Després de veure llet calenta i de fer un xic de tertúlia, pugen els esglaons de pedra, carregats amb els sacs i les motxilles.
Es troben a una sala gran que distribueix les quatre habitacions de matrimoni i la cambra del bany. Oh! que be! podem escollir una cambra cadascú. Decideixen que és millor dormir les dues noies en una i els dos nois a l'altre.
Les noies, que es fixen més en els detalls, observen que totes les habitacions estan moblades amb llits i calaixeres antigues de color negre, llums rústics i quadres amb diferents sants. Ja dintre del llit i cansades intenten adormir-se, més abans comenten intrigades. “Quanta gent hi haurà mort en aquesta casa? “
De dalt la golfa que encara no coneixien, els sembla sentir un soroll suau que no endevinen el que pot ser...
Ja adormides, i al cap de poc temps, han sentit un terrabastall a l'habitació dels nois. No troben els llums i a les fosques senten uns passos i veuen uns sacs amb caputxes...Amb la llanterna reconeixen els seus germans que és canvien d'habitació, ja que se'ls ha trencat un travesser del llit...
L'endemà en despertar-se, riuen tots junts de les seves pors...
Rosa, 7 de novembre de 2010