dimarts, 16 d’octubre del 2012

LA VIA LÀCTIA


Passem uns dies de vacances amb la nostra néta més petita  en un poblet de muntanya on hi ha pocs habitants.

Les cases de pagès, amb els seus horts i corrals, estan distanciades les unes de les altres. La llum per la part exterior de les cases  és molt feble.
Les persones d'aquest  poble, com a  bons catalans tenen esperit d'estalvi, matinen amb el cant dels galls i van a dormir quan s'enfosqueix.
Al carrer la il·luminació dóna molt que desitjar i la casa que hem llogat està  separada del poble. El que pot semblar un inconvenient per a molts, per a la nostra néta és avantatge. Cada vespre, després de sopar, fem un petit tomb a l'entorn dels pins. Ens posem les xiruques i l'anorac i prenem les lots. Després de gaudir de les postes de sol, passegem a la llum de la lluna; a ella li agrada observar  les cuques de llum, escoltar la remor dels arbres, percebre la melodia d'alguns animalons, contemplar les estrelles, contar-les...
Una nit no vam sortir, ja que estava completament fosc; la lluna ben amagada... 



Vam pujar al terrat mig tristos, ens asseguérem al banc fent comentaris, i, oh sorpresa! vam veure una gran resplendor que de sobte no enteníem. Una cua blanquinosa on les estrelles brillaven com uns petits diamants; com podia aparèixer en un firmament tant negre? Però l'avi, que és molt sabut, va dir tot decidit: és la Via Làctia! Quina visió tant bonica i tant inesperada! La Martina, molt contenta, volia baixar al carrer per veure si l'atrapava; no parava de preguntar, allò que representava, i, d'on havia sortit; ella mai ho havia vist. Li vam explicar que la Via Làctia és la nostra Galàxia. Un estol d'estels amb  forma de disc que inclou el Sol i el Sistema Solar. Després d'un llarg diàleg vàrem anar a dormir amb el pacte que al matí, a l'hora d'esmorzar, continuaríem parlant-ne, i ,ella va preguntar, demà encara la podrem veure?

Rosa, 1 d'octubre de 2012

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada