Tenia
la representació d'una empresa de plaques solars. El meu treball em
feia desplaçar a diferents llocs d'Europa, per tant, no pernoctava
a casa cada dia. Els caps de setmana sempre arribava a partir de les
6 de la tarda. Aquell dissabte era l'aniversari de la Marta, li
agradaven molt les roses, i li vaig comprar un pomell.
De
sobte va entrar a la floristeria un antic company de batxiller; tenia
moltes ganes de parlar de les nostres aventures i vam anar a la
cafeteria. No vaig parar compte que em passava el temps i, distret
no vaig telefonar a la meva íntima amiga.
Arribava
a casa molt xiroi amb el pom, pensava invitar-la a celebrar-ho al
restaurant quan, oh dissort! Me la vaig trobar asseguda al sofà
desmaiada... un llibre a terra.
Tenia
les mans gelades sobre la falda, portava la bata de seda blanca que
li havia regalat, la cabellera li reposava sobre les espatlles. Li
vaig parlar a cau d'orella i no em va contestar; semblava que havia
plorat... Vaig obrir la finestra per que entrés aire fresc. La
cridava pel seu nom, li acaronava el front i, tot d'una, va obrir els
seus ulls blaus i em va mirar dolçament... Poc a poc es va anar
incorporant i es va mantenir dreta i rígida abraçada a mi durant
uns instants. De sobte es va desplomar, va caure a terra com un sac i
no vaig poder evitar-ho. Immediatament vaig trucar a una ambulància
i vaig anar amb ella a l'hospital.
Ara
ja es va recuperant, estic sempre al seu costat, uneixo les meves
mans amb les seves encara tremoloses, intento animar-la i li dic
amorosament: aviat tornarem a casa i plantarem geranis per il·luminar
la nostra finestra!
Marta,
ja és primavera!
Rosa
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada