dimarts, 30 d’octubre de 2012

ENSURT




Tenia la representació d'una empresa de plaques solars. El meu treball em feia desplaçar a diferents llocs d'Europa, per tant, no pernoctava a casa cada dia. Els caps de setmana sempre arribava a partir de les 6 de la tarda. Aquell dissabte era l'aniversari de la Marta, li agradaven molt les roses, i li vaig comprar un pomell.
De sobte va entrar a la floristeria un antic company de batxiller; tenia moltes ganes de parlar de les nostres aventures i vam anar a la cafeteria. No vaig parar compte que em passava el temps i, distret no vaig telefonar a la meva íntima amiga.
Arribava a casa molt xiroi amb el pom, pensava invitar-la a celebrar-ho al restaurant quan, oh dissort! Me la vaig trobar asseguda al sofà desmaiada... un llibre a terra.
Tenia les mans gelades sobre la falda, portava la bata de seda blanca que li havia regalat, la cabellera li reposava sobre les espatlles. Li vaig parlar a cau d'orella i no em va contestar; semblava que havia plorat... Vaig obrir la finestra per que entrés aire fresc. La cridava pel seu nom, li acaronava el front i, tot d'una, va obrir els seus ulls blaus i em va mirar dolçament... Poc a poc es va anar incorporant i es va mantenir dreta i rígida abraçada a mi durant uns instants. De sobte es va desplomar, va caure a terra com un sac i no vaig poder evitar-ho. Immediatament vaig trucar a una ambulància i vaig anar amb ella a l'hospital.
Ara ja es va recuperant, estic sempre al seu costat, uneixo les meves mans amb les seves encara tremoloses, intento animar-la i li dic amorosament: aviat tornarem a casa i plantarem geranis per il·luminar la nostra finestra!
Marta, ja és primavera!
Rosa

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada