MONÒLEG EL CALÇAT

Sempre em mires i em remires,

veig que t'agraden els meus colors,

a l'hivern soc marro, gris i negre,

al començar l'estiu, faig resplendor!

Els meus ulls sempre estan oberts

i et pregunto, perquè no em vols?

Veig que em contestes pensativa;

tornaré un altre dia, si Deu vol!

Jo passo els dies esperant-te,

i tu no em fas ni un xic de cas,

desitjo constantment lligar-me

i en tot moment passes de llarg.

Vols explicar-me d'una vegada,

perquè no et decideixes per mi?

Deixa aviat de inquietar-me,

no veus, que em faig un tip de patir?

-Ai fillet, si tu em coneguessis,

aviat ho tindríem aclarit,

parlaries amb el teu fabricant

i de bon grat ho faria per mi.

Em mires poc quan jo camino,

i no veus que et trepitjo malament?

Està clar, estàs a la vitrina,

no detectes el meu calçat tant vell!

Els teus ullets si que els estimo,

perquè subjecten be els meus peus,

però em falta un xic d'amplada,

per fer més feliç el meu passeig.

Rosa Juncadella