MENORCA ROMÀNTICA

Mes de Març quina verdor

floretes grogues, molt vives

formoses com es gessamí,

tan sols els hi manca olor.

Cales i caletes, quin somni,

quin relax, quina il·lusió

quan hi canten es ocells

allí s’hi veu resplendor.

Taules i tudons de pedra

son part de sa vostra història.

Olivera borda tens vida

per fer tanques, quina glòria.

Ses parets de pedra seca

protegeixen vostre figueres

i ses coves artesanes

aixopluguen els ramats.

Coves naturals que acullen

a joves en son descans

fins i tot guarden ses tombes

dels vostres avantpassats.

Ses roques de varies formes

son riquesa de sa illa,

ses figures, bells colors,

formen guàrdia nit i dia.

Pastissets i ensaïmades

       son del bo, el millor.

       Sa torrada amb sobrassada

       i es ric formatge de Maó.

      Tastar vostre caldereta,

      és per llepar-se`n ses dits.

      Vostres joies son ben fines,

      vostres ceràmiques un encís.

     A sa cala Santandria

     uns dies i hem passat.

     A Prinsotél amb sa caleta,

     hi hem fet jocs,

     també hem ballat.

     Menorquins i menorquines

     ja ens toca dir-vos adéu,

     més que no sigui per sempre

     si Déu vol ja tornarem.

     Rosa

     2ª part

     Primer premi Sant Jordi 2000

MENORCA UN TROSET DE CEL

Menorca bella sublim
rica en sa teva història
tu arribaràs a es cim
fent verge sa trajectòria.


Blanques sou belles casetes
contrasteu es mar tan blau.
Vostre cel ací es molt clar,
sa rosada do especial.


Persones grates i senzilles
que bonica es sa parla,
Menorquí  llengua tan digna
no us sa deixeu trepitjar.


A ses visitants obriu portes
mes ja mai us oblideu
d’ensenyar ses coses vostres
segurs, sense recel.


Sa confiança ensenyeu-los
sa pau, sa tranquil·litat,
allò ric de sa arquitectura,
que es com un cel immediat.


Prop a propet de sa mar
les barques fan correries
o! poblet de pescadors
conserveu vostre poesia.


Ses cançons belles d’amor
que cantàveu a pagès
no les deixeu de racó
canteu-les, son tradició!


Menorquins i menorquines
conserveu vostres arrels
que es turisme mai malmeti
vostres raconets de cel.
Rosa 1º Premi sant Jordi 2000

http://www.youtube.com/watch?v=1jDAem4KK48

Estem amb els indignats

http://www.youtube.com/watch?v=IyER7EYCj10

LA FONT DEL CARINYO

Hem dit i està comprovat,

que amb l’amor i la tendresa

molts de mals si han curat,

amb el foc de l’abraçada

fugen dolors i ansietats.

Hi ha moments en la vida,

que amb una forta abraçada

teixim llaços d’amistat,

amb persones allunyades

que voldríem retrobar.

                                             

                                                                                 

Succeeix moltes vegades,

que ens han mancat paraules    

per expressar un sentiment,

i un petó i una abraçada

han superat nostre intent.

L’abraçada és confiança,

fortalesa i energia

protecció i seguretat,

auto estima i remei

per ser feliç cada dia.

Si, si, amb declaro romàntica; paraula que ja no es porta... segons expressa el jovent. Es que la font del “Carinyo”, amb reviu dit sentiment.

Qui no transforma amb afecte aquesta bella paraula que amb català no existeix?. “Carinyo”! Es amor, es amistat, es tendresa? Quina fragància es respira amb els arbres i l’herbei !, els nostres ulls es fascinen contemplant la bella plaça i la font amb degoteig! i en el fons de les oïdes hi ressona el xiuxiueig del cant infinit d’ocells. El sol ens volia complaure amb la seva llum resplendent, mes no vingué a saludar-nos i crec que molt be gaudia contemplant la nostra gent.

Hem viscut una jornada que ja mai oblidaré i voldria assabentar-me de l’origen del nom de la font. He sentit comentaris que la senyora Mercè mestressa de la casa, havia sofert una malaltia, que amb l’aigua d’aquesta font i amb l’amor del seu espòs la va pogué vèncer.

Rosa

Caminada Gent Gran 13 d’octubre de 2008

DIADA SARDANISTA 14 I 15 DE MAIG DE 2011

La sardana és bella, és galana
passa de pares a fills,
és joia saber ballar-la
és goig repartir els seus punts.

Tot obrint una rotllana
s'hi uneixen moltes mans,
hi puntegen amb gran cura
catalans i emigrants,
s'ho passen molt bé ballant-la
pares, fills i els avis grans.

L'oferim a Santa Eulàlia
perquè guiï els nostres cors,
volem que Pallejà sigui,
poble regit per l'amor.

Posem les mans ben obertes
a tots els nous ciutadans,
fem-ne d'ella un gran símbol,
que ens faci molt més germans.

Que mai ningú pugui dir-nos
que a la rotllana no hi cap,
ensenyem-nos, estimem-nos,
obrim-nos de bat a bat.

Correm doncs, tots a la plaça
que la cobla està esperant,
la tenora ja refila,
el tamborí marca el compàs.
Rosa   

LA CAPUTXETA VERMELLA

Mentre amb el cant dels ocells gaudia

la olor i la bellesa de flors de colors,

la “Caputxeta Vermella” es perdia

en mig d'un frondós i molt espès bosc.

Portava pastissos, collia floretes

per l'àvia malalta que molt estimava,

quan menys s'ho pensava el llop va fer cap,

i ella espantada, es posà a plorar.

El llop amb astúcia davant va passar

a l'àvia enganya-va sa dolça veueta,

i va obrir la porta la bona velleta,

ja que esperava, a la seva neta.

Va devorar a l'àvia en mig de terror

i amb la seva roba al llit s'estirà,

la nena arribava i molt s'estranyà

de veure a l'àvia, amb un canvi tant gros.

• Àvia, àvia, quins ulls més grossos que tens!
• Són per a veure't millor- li va dir el llop
• Àvia, àvia, quines orelles més grosses que tens!
• Són per sentir-te millor- repetí el llop
• Àvia, àvia, quines dents més grosses que tens!
• Són per ... menjar-te millor!- i la devorà.
  Un caçador arribava dons el llop veié passar
  i junt amb un segador, sa panxa van foradar.
  Amb joia l'àvia i la neta sortiren a respirar
  i celebraven joioses, aquest nou ressuscitar.

En aquest conte de la Caputxeta vermella, a la seva mare no li agrada que vagi sola pel bosc.

Sembla ser que en l'actualitat el món està capgirat. En els boscos hi ha llops emancipats que ja no ataquen a les persones... En canvi en els pobles i en les ciutats, hi ha homes o dones que mai han deixat la seva animalitat. No devoren als nens ni a les nenes, però les malmeten amb actes ben repugnants.

No sé si s'en podria fer un conte, però és una tràgica història que val la pena explicar.

            Cal alertar a tots els nens i nenes que existeixen persones   molt perverses.

Rosa 5 de maig de 2011