estava ben desolada,
a la fi em presentaren
un amic per alegrar-me.
Va ser un dels meus nebots,
que l'acompanyava a casa,
l'imaginava de cabell ros
i amb la mirada clara...
Vestia pantaló negre
i camisa carabassa,
tenia els braços peluts,
i la cara, arrugada.
Era molt alt, corpulent,
de peus grans i mans forçades,
faccions grosses i molt bastes
i amb gepa quan caminava.
Quan cridaven el seu nom
oncle oncle Cisco l'aclamaven,
i ell tot seguit els somreia...
Era de poques paraules.
Jo dintre meu vaig pensar,
que em feien una farsa,
i quan ja tothom marxà
el vaig fer sortir de casa.
Tenia un pati molt gran
i una caseta per eines,
allà mateix s'acomodà
i no parava de fer feina.
Als matins per esmorzar
li portava un plat de sopa,
un bon arros per dinar
i tall amb cigrons per sopar.
Peró xiquets, fins que un dia,
incorporant-se amb digué,
que volia passejar-se
sempre amb mi pel carrer.
Està clar per la muntanya
a mi no em sabia greu,
però mudada i per la Rambla,
no em feia quedar gens bé.
Sempre amb la mateixa roba
i el caminar tant petjós,
que quan pujàvem al metro,
em feia sortir els colors.
A la fi vaig ser molt dura
i no el deixava venir,
i per fer-me la punyeta
molts dels seus fills recollí.
Ja empipada de debò,
als mossos vaig implorar,
que fessin una batuda
i l'oncle Cisco va acabar.
Rosa
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada